El pou de sa Perdiu Blanca. Adaptació: Tomàs Vibot. Il·lustracions: Antoni Galmés. Editorial: El Gall Editor. Pàgines: 16. Col·lecció: Llegendes de les Balears, 26. Gènere: Narrativa. Enquadernació: Rústica. ISBN: 978-84-942855-1-6. PVP: 6,00 €

Temps era temps quan encara a Menorca no hi havia carreteres. Tot el més gros eren els camins d’amplada de carro i no n’hi havia tants com els que ara ens pensam. El més important era el camí que des de Maó comunicava amb Ciutadella: li deien el Camí Reial. Era la via principal de l’illa, ja que la travessava de cap a cap tot enllaçant les poblacions d’Alaior, es Mercadal i Ferreries.

Amb l’arribada dels cotxes els vells camins de carro s’anaren abandonat per donar pas a les carreteres. En fer el nou projecte de la carretera de Maó a Ciutadella, l’antic Camí Reial es deixà d’usar i se’n perderen molts de bocins. Avui, un dels pocs fragments conservats és el que de Ferreries va al barranc d’Algendar, per a molts un dels trams més bells de tota l’illa. Manté encara l’antic empedrat i també travessa espessos i ombrívols alzinars. Precisament, dins un dels trams més polits del camí hi ha el pou de sa Perdiu Blanca, un dipòsit d’aigua on els ferreriencs situen una misteriosa narració.

Diuen que un jove de Ferreries començà a festejar una joveneta que vivia a Algendar. El primer dia assenyalat, en acabar les feines, sortí de la vila i enfilà el camí reial a ca la seva estimada. Passà vora els llocs de Biniatrum i Gornesset i, al bell mig del camí trobà el pou, d’aigua abundosa i fresca, on molta gent aprofitava per fer-hi una aturada i calmar la set. El jove volgué fer el mateix i quan fou a prop, amb un bon bateig d’ales sortí volant una perdiu blanca molt bella i ben feta. Sense donar-li més importància, després de beure’n un poc, continuà cap a Algendar.

Al cap d’un parell de dies, partí novament cap a Algendar a trobar-se amb la seva estimada: vet-aquí que en ser a l’altura del pou, li sortí novament la perdiu blanca. “Quin animal més curiós”, es digué.

El jeroglífic de les banyes d’esca. Adaptació: Tomàs Vibot. Il·lustracions: Antoni Galmés. Editorial: El Gall Editor. Pàgines: 16. Col·lecció: Llegendes de les Balears, 25. Gènere: Narrativa. Enquadernació: Grapat. ISBN: 978-84-942855-0-9. PVP: 6,00 €

Avui en dia ningú amb dos dits de seny serà capaç de dir que el tabac no fa mal. S’explica fins i tot amb lletres ben negres a les capses de cigars i cigarrets, i també a les bosses que contenen el tabac per a les pipes, una barreja que en temps passat no era, ni prou fer-s’hi, tan aromàtica i flairosa com la que es consumeix avui en dia. I no en parlem si allò que fumaven els pagesos de les nostres illes era tabac de pota, una espècie pudenta i forta que cultivaven ells mateixos i que en encendre-la escampava una sentor irrespirable.

Si arribava el moment de fer una pipada i la bossa del tabac era buida però la fumera era mala d’aguantar, n’hi havia algun que per tal d’espassar-se les ganes era capaç de rebregar les parets del fornet de la pipa amb un ganivet per desprendre’n la llenya recremada, escurar tota la sutja acumulada al canó, mesclar-ho tot seguit i, com que encara no s’havien inventat els mistos ni els encenedors, pegar-li foc amb les espurnes del pedreny que feien servir per encendre l’esca amuntegada sobre aquella barreja. És allò que en diuen fumar-se el tur, una pràctica a la qual es recorria com a solució d’emergència i que, ben segur, devia deixar la llengua i la boca d’aquells homes en carn viva, perquè aquella mescladissa és feréstega i tan metzinosa que si en posen una mica dins la boca d’un dragó es mor de cop. Segurament és per això que tant a Mallorca com a Menorca es diu “fumar-se el turc”, en comptes de “tur”, pels efectes devastadors associats a ambdues paraules.

Fa molt, molt de temps, quan un pagès menorquí s’aturava per fer una pipada repetia sempre el mateix ritual: primer de tot, agafava la pipa que anava subjecta a la cinta del capell i es treia de la butxaca una bossa de pell llardosa de la qual extreia petits pessics de tabac de pota que, amb molta cura i sense frissar, premia a l’interior de la pipa. Tot seguit, d’una petita banya que duia a la faixa vessava un caramullet d’esca sobre el tabac i feia sortir espurnes de dos pedrenys foguers fins aconseguir el foc desitjat. Era qüestió de paciència, bon pols i una mica de pràctica.

En el nostre temps la pota, el tur i els turcs han passat de moda. El tabac també en du camí: les pipes ben aviat esdevindran simples objectes decoratius igual que les banyes d’esca que, de tots aquells estris, era el més estimat per l’usuari. Encara ara se’n conserven algunes, lluentes i polides per les moltes mans que les varen rebregar. Aquelles petites banyes esdevenen un talismà si sobre la seva superfície tenen gravada a punta de ganivet la següent inscripció:

/ / / / * * * * * / / * / / / * / * * / / * * * / * * / / *

 

Més que com una peça de museu, qui en té alguna la guarda com un tresor perquè és el record d’una antiga llegenda que ens parla de turcs, pipes i banyes d’esca però, sobretot, de l’agudesa d’un menorquí que salvà la vida i la dels seus companys.