Acta de la X Trobada del Grup d’Estudis Etnopoètics
Us podeu descarregar el document en pdf aquí o clicant les imatges.
La premsa es fa ressò de la X Trobada del Grup d’Estudis Etnopoètics celebrada a Banyoles
La premsa de Banyoles es fa ressò de la celebració de la X Trobada del Grup d’Estudis Etnopoètics en aquesta localitat. Cliqueu les imatges o els enllaços per a llegir les notícies senceres:
Ràdio Banyoles (amb àudio inclòs)
Novetat editorial: El pou de sa Perdiu Blanca
El pou de sa Perdiu Blanca. Adaptació: Tomàs Vibot. Il·lustracions: Antoni Galmés. Editorial: El Gall Editor. Pàgines: 16. Col·lecció: Llegendes de les Balears, 26. Gènere: Narrativa. Enquadernació: Rústica. ISBN: 978-84-942855-1-6. PVP: 6,00 €
Temps era temps quan encara a Menorca no hi havia carreteres. Tot el més gros eren els camins d’amplada de carro i no n’hi havia tants com els que ara ens pensam. El més important era el camí que des de Maó comunicava amb Ciutadella: li deien el Camí Reial. Era la via principal de l’illa, ja que la travessava de cap a cap tot enllaçant les poblacions d’Alaior, es Mercadal i Ferreries.
Amb l’arribada dels cotxes els vells camins de carro s’anaren abandonat per donar pas a les carreteres. En fer el nou projecte de la carretera de Maó a Ciutadella, l’antic Camí Reial es deixà d’usar i se’n perderen molts de bocins. Avui, un dels pocs fragments conservats és el que de Ferreries va al barranc d’Algendar, per a molts un dels trams més bells de tota l’illa. Manté encara l’antic empedrat i també travessa espessos i ombrívols alzinars. Precisament, dins un dels trams més polits del camí hi ha el pou de sa Perdiu Blanca, un dipòsit d’aigua on els ferreriencs situen una misteriosa narració.
Diuen que un jove de Ferreries començà a festejar una joveneta que vivia a Algendar. El primer dia assenyalat, en acabar les feines, sortí de la vila i enfilà el camí reial a ca la seva estimada. Passà vora els llocs de Biniatrum i Gornesset i, al bell mig del camí trobà el pou, d’aigua abundosa i fresca, on molta gent aprofitava per fer-hi una aturada i calmar la set. El jove volgué fer el mateix i quan fou a prop, amb un bon bateig d’ales sortí volant una perdiu blanca molt bella i ben feta. Sense donar-li més importància, després de beure’n un poc, continuà cap a Algendar.
Al cap d’un parell de dies, partí novament cap a Algendar a trobar-se amb la seva estimada: vet-aquí que en ser a l’altura del pou, li sortí novament la perdiu blanca. “Quin animal més curiós”, es digué.