El jeroglífic de les banyes d’esca. Adaptació: Tomàs Vibot. Il·lustracions: Antoni Galmés. Editorial: El Gall Editor. Pàgines: 16. Col·lecció: Llegendes de les Balears, 25. Gènere: Narrativa. Enquadernació: Grapat. ISBN: 978-84-942855-0-9. PVP: 6,00 €

Avui en dia ningú amb dos dits de seny serà capaç de dir que el tabac no fa mal. S’explica fins i tot amb lletres ben negres a les capses de cigars i cigarrets, i també a les bosses que contenen el tabac per a les pipes, una barreja que en temps passat no era, ni prou fer-s’hi, tan aromàtica i flairosa com la que es consumeix avui en dia. I no en parlem si allò que fumaven els pagesos de les nostres illes era tabac de pota, una espècie pudenta i forta que cultivaven ells mateixos i que en encendre-la escampava una sentor irrespirable.

Si arribava el moment de fer una pipada i la bossa del tabac era buida però la fumera era mala d’aguantar, n’hi havia algun que per tal d’espassar-se les ganes era capaç de rebregar les parets del fornet de la pipa amb un ganivet per desprendre’n la llenya recremada, escurar tota la sutja acumulada al canó, mesclar-ho tot seguit i, com que encara no s’havien inventat els mistos ni els encenedors, pegar-li foc amb les espurnes del pedreny que feien servir per encendre l’esca amuntegada sobre aquella barreja. És allò que en diuen fumar-se el tur, una pràctica a la qual es recorria com a solució d’emergència i que, ben segur, devia deixar la llengua i la boca d’aquells homes en carn viva, perquè aquella mescladissa és feréstega i tan metzinosa que si en posen una mica dins la boca d’un dragó es mor de cop. Segurament és per això que tant a Mallorca com a Menorca es diu “fumar-se el turc”, en comptes de “tur”, pels efectes devastadors associats a ambdues paraules.

Fa molt, molt de temps, quan un pagès menorquí s’aturava per fer una pipada repetia sempre el mateix ritual: primer de tot, agafava la pipa que anava subjecta a la cinta del capell i es treia de la butxaca una bossa de pell llardosa de la qual extreia petits pessics de tabac de pota que, amb molta cura i sense frissar, premia a l’interior de la pipa. Tot seguit, d’una petita banya que duia a la faixa vessava un caramullet d’esca sobre el tabac i feia sortir espurnes de dos pedrenys foguers fins aconseguir el foc desitjat. Era qüestió de paciència, bon pols i una mica de pràctica.

En el nostre temps la pota, el tur i els turcs han passat de moda. El tabac també en du camí: les pipes ben aviat esdevindran simples objectes decoratius igual que les banyes d’esca que, de tots aquells estris, era el més estimat per l’usuari. Encara ara se’n conserven algunes, lluentes i polides per les moltes mans que les varen rebregar. Aquelles petites banyes esdevenen un talismà si sobre la seva superfície tenen gravada a punta de ganivet la següent inscripció:

/ / / / * * * * * / / * / / / * / * * / / * * * / * * / / *

 

Més que com una peça de museu, qui en té alguna la guarda com un tresor perquè és el record d’una antiga llegenda que ens parla de turcs, pipes i banyes d’esca però, sobretot, de l’agudesa d’un menorquí que salvà la vida i la dels seus companys.